divendres, 21 de setembre de 2012

La Constitutocràcia


En contra del que diu la Constitució, si no ho he entès malament, Espanya no és una monarquia constitucional,, sinó constitutocràtica. Molt senzill, segons enunciaren Rousseau i Montesquieu, el poder dins els règims democràtics només pot emanar de la voluntat del poble. Si atorgam a la Constitució un valor totèmic i inassolible, i la situam, en l’equació anterior, en el lloc que li pertany a la voluntat del poble, feis vosaltres mateixos els comptes.

 

Per als qui em diguin que la Constitució és la llei fonamental que expressa la voluntat mateixa d’un poble, jo dic que hi ha hagut tot de dictadors el poder dels quals provenia de fèrries lleis. Va ser creat l’home esclau del dissabte?

 

D’antuvi, a més s’hauria d’aclarir què és el concepte poble. La imagologia és la branca epistémica que analitza la definició d’un objecte des de la perspectiva del subjecte que el mira. És a dir, Ciutat s’anomena Palma de Mallorca perquè no hi hagi confusions entre els no mallorquins que, de pasada, també decideixen la nostra nació a cop de llei.

 

Al final ni llei ni coverbos. Vull dir, la llei al cap darrer és una qüestió de força. Si davant qualsevol pretensió sobiranista, resultat al cap darrer de la voluntat majoritària d’un poble, s’hi oposarà la Constitució, la Constitució anul·la qualsevol intent de dividir la “una i indivisible” Espanya i, de pasada, tota aparença  democràtica. La passa següent és executar la llei. Ja ho va dir aquell, cada cent anys s’ha de bombardejar Barcelona. Són uns insolidaris.

 

 

Joan Bestard

Barcelona, 21 de setembre de 2012

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada