divendres, 21 de setembre de 2012

La Constitutocràcia


En contra del que diu la Constitució, si no ho he entès malament, Espanya no és una monarquia constitucional,, sinó constitutocràtica. Molt senzill, segons enunciaren Rousseau i Montesquieu, el poder dins els règims democràtics només pot emanar de la voluntat del poble. Si atorgam a la Constitució un valor totèmic i inassolible, i la situam, en l’equació anterior, en el lloc que li pertany a la voluntat del poble, feis vosaltres mateixos els comptes.

 

Per als qui em diguin que la Constitució és la llei fonamental que expressa la voluntat mateixa d’un poble, jo dic que hi ha hagut tot de dictadors el poder dels quals provenia de fèrries lleis. Va ser creat l’home esclau del dissabte?

 

D’antuvi, a més s’hauria d’aclarir què és el concepte poble. La imagologia és la branca epistémica que analitza la definició d’un objecte des de la perspectiva del subjecte que el mira. És a dir, Ciutat s’anomena Palma de Mallorca perquè no hi hagi confusions entre els no mallorquins que, de pasada, també decideixen la nostra nació a cop de llei.

 

Al final ni llei ni coverbos. Vull dir, la llei al cap darrer és una qüestió de força. Si davant qualsevol pretensió sobiranista, resultat al cap darrer de la voluntat majoritària d’un poble, s’hi oposarà la Constitució, la Constitució anul·la qualsevol intent de dividir la “una i indivisible” Espanya i, de pasada, tota aparença  democràtica. La passa següent és executar la llei. Ja ho va dir aquell, cada cent anys s’ha de bombardejar Barcelona. Són uns insolidaris.

 

 

Joan Bestard

Barcelona, 21 de setembre de 2012

L'estat dels beneits


El funcionament d’una democràcia és molt senzill, si sis persones de deu voten una llei que diu  que els mès són negres amb les potes roges, amèn. La democràcia és el govern de la majoria del poble, i com que la majoria són beneits, anam així com anam.

 

Involuntàriament, m’avenc amb Cospedal, que rebutja de totes totes la voluntat sobirana dels catalans o, si més no, la majoria d’ells. La majoria vota Convergència, i així no hi ha independència. El mateix president Mas així ho dóna a entendre en evitar tothora el mot del milió i mig.

 

Com va dir aquell, som on som i res més. Jo diria també que som on érem i amb un parell bo d’anys a l’esquena, d’ençà de la publicació dels versos, si més no. Seguirem sent mès amb potes roges? Hem assolit la majoria, ara no siguem beneits.

 

Joan Bestard

Barcelona, 15 de setembre de 2012

La meva selecció


Un dels símptomes més evidents de la caducitat d’una institució, de la necessitat de la seva renovació, és la incapacitat d’aquesta de fer crítica interna. Clar i català, si Miguel Carballeda, president de l’ONCE, pot dir a la selecció paralímpica espanyola la roja coja i sortir-se’n sense aixecar cap enrenou és sens dubte que cal examinar de dalt a baix un sistema que grinyola i que, ideològicament, fa aigües de per tots costats.

 

N’hi ha qui poden pensar que l’humor i la ironia són les millors armes per a enfrontar-se a la vida, no ho discutirem. Això no obstant, s’ha de distingir el discurs institucional de la xerrameca del bar. Si Carballeda no és capaç d’assumir que representa amb les seves paraules tot un col·lectiu –fóra bo, d’altre cantó, saber què pensen de tot plegat els esportistes al·ludits- caldria que es plantegés d’abandonar la seva posició i  se n’anés a fer canyes.

 

Des de la institució hem de vetllar pel discurs que volem oferir a la societat, que al cap darrer repercutirà només en nosaltres. Del nostre pa en farem sopes. Si volem que ens coneguin com a persones capaces i ens respectin com a tals, ens hauriem de presentar d’aquesta manera. Si l’equip paralímpic és rebut amb el nom dels coixos, tindrem el que sembrarem i res més. No tenim excusa.

 

 

Joan Bestard i Bou

Portals Nous, 26 d’agost del 2012

divendres, 3 d’agost de 2012

Des Güell a Lluc a peu, si ens deixen


L’actual context de crisi econòmica dóna pas a la nova forma de patrocini, en que el patrocinat és el que se solidaritza amb l’empresa. Si pagues dos euros, et permetré d’anar fins a Lluc passejant poble per poble la meva imatge corporativa, que et permetrà tanmateix d’accedir al regal d’un refrigeri –excedent que produeix la meva empresa-. Arrimar el hombro, en diuen.



En acabat el recorregut, s’atorga un diploma que acredita la mallorquinitat del caminant, que no ha necessàriament de parlar mallorquí ni a ca seva. Tot plegat ara esdevé una metàfora encertada de la nostra situació, de l’illenc que regala el 14% de la seva hisenda i se’n va xelest a Londres a lluitar per Espanya.



L’endemà que ni Dragui, ni Rajoy, ni Monti  no diguessin res envers el rescat d’Itàlia i Espanya, Mas-Colell, conseller català d’economia, culpa el govern central de l’impagament del juliol de diversos ajuts socials. A les illes podem restar tranquils, que no se’ns encomanarà l’egoisme de la Generalitat, ja que la forma de Bauzá d’assegurar la nostra fiscalitat és fotre’s un tiberi a la festa del Club de Mar –que per cert no pagarà ell-.





Portals Nous, 3 d’agost de 2012

dimarts, 5 de juny de 2012

Die Katastrofen


En això que davallava el carrer Villarroel en bus, camí cap a la facultat,  una dona s’acosta al meu seient i m’interpel·la.

-¿Cuándo acabemos de bajar, iremos pa’ la izquierda o pa’ la derecha?- una mica nerviós i Abstret encara en la transcendentalitat de Novalis, l’idealisme de Hölderlin i altres qüestions fonamentals de l’examen imminent, responc.

-‘Nirem cap a l’esquerra, senyora,-la dona fa que sí amb el cap, però hi torna.

-¿para Plaza España, entonces?-em demana.

-No, para Cataluña, creo.



Per la mirada aprensiva que em va dedicar i el breu “gracias”, vaig aduir mentre em gratava la barba de tres dies que les meves respostes no havien estat del seu grat. No hi podia fer res. La direcció que el bus traça ve marcada per unes esferes de poder que jo no tenc a l’abast. Podria dir-se que ens haviem ficat dins una maquinària d’alienació kafkiana que ens era superior i ens vessava, una espiral de descontrol que afectava igualment tots els passatgers, i que no hi havia cap més remei que acceptar la ruta imposada amb resignació.



La dona, que de bon tros tocava més de peus a terra que jo, va baixar del bus a la següent parada, sense vacil·lar, amb actitud nietzcheana, diria jo. Per cert que no és casual que els autors esmentats només siguin germànics. Acostumau-vos.







Barcelona, 5 de juny de 2012

Spanish Jiji jaja


“Me siento ganadora” foren les paraules que pronuncià Lucía Pérez fa ara just un any, fent gala d’un insòlit estoicisme davant l’adversitat. Fins i tot els lectors més vius potser es demanin qui és i quina ocupació duu a terme la sosdita dona. Una pista, tothom se n’hauria d’enorgullir i fer-li costat, malgrat que ningú no ho va fer –i malgrat que tampoc no ho va necessitar-.



Una altra pista: la nostra al·ludida té a veure amb un esdeveniment recent i de molta importància per al país. No, error! No té a veure amb Bankia. Però l’actitud de Lucía Pérez, ja que m’ho demanau, estava en la línia de Goirigolzarri en la roda de premsa d’abans d’ahir: edulcorava amb bon humor la desfeta de la seva entitat.



No! Tampoc no està relacionada amb el rei –si fos altrament no ho sabem- ni amb la seva copa. No farem sang dels assumptes esquerps. Encara que Juan Carles també participa del bon humor de la protagonista d’aquestes línies. No farem acudits ja molt llepats d’aquest pobre rei nostre i les seves insulses disculpes.



Va! Vos ho dic. Lucía Pérez és l’abanderada principal del moviment “Spanish jiji jaja”. És un corrent de pensament verdulerofilosòfic fonamentat en les tesis de pensadors com ara Belén Esteban o @EspeonzaAguirre, i que està fent molts d’epígons a Telecirco. Es caracteritza sobretot per haver (i haver-nos) trasbalsat el pensament de l’ataràxia oriental i haver-lo convertit en una sort d’estoicisme amb més bonrollo peninsular. El resum seria: “tot se’n va a la merda, però a mi personalment, pueh me la sua toa”. Entre d’altres fites, Lucía Pérez va aconseguir la vint-i-tresena posició en el certamen d’Eurovisió 2011. N’hi havia vint-i-cinc, i va amenaçar de repetir enguany.





Barcelona, 28 de maig del 2012